Imagine

Andábamos en nuestras cosas, mis ojos y yo, cuando de pronto, ellos, decidieron hacer una parada. Sí, habían decidido darse un descanso, reponerse para atender las indicaciones del oftalmólogo: “si trabajáis mucho con pantallas de ordenador, es importante reponer los fluidos oculares. Nada mejor para ello que las lágrimas artificiales”…

Dedujimos, nosotros los ojos, que era importante llorar, así que propusimos a nuestro portador humano reponer esa lubricación mediante estrategias poco ortodoxas: dar sensación de irritación. Automáticamente, el portador, o sea el humano, se levantó y se dirigió al lavabo donde guardaba una caja repleta de lágrimas naturales. De dispuso a poner unas gotas en nosotros, sus ojos, inclinando la cabeza hacia arriba, momento en el cual contempló a una enorme araña que tejía su fina red en el techo. ¿Qué está tejiendo? ¿Qué se propone? ¿Hasta dónde alcanzará su red?

Preguntas de un humano, nos dijimos. Nosotros que tanto vemos y tanto silenciamos por carecer de leguaje oral…

Ya de regreso, fijamos nuevamente la visa en la pantalla. Mientras, el humano andaba cocinando una imagen.
Tres monjes, en actitud de respeto y oración, alzaban sus plegarias en el Memorial World Trade Center .

Atónitos, nosotros sus ojos, lloramos por primera vez sin artificios….

oooO–Oooo

Anàvem amb les nostres coses, els meus ulls i jo, quan de sobte, ells, van decidir fer una parada. Sí, havien decidit donar-se un descans, reposar per atendre les indicacions de l’oftalmòleg: «si treballeu molt amb pantalles d’ordinador, és important reposar els fluids oculars. Res millor per a això que les llàgrimes artificials «…

Vam deduir, nosaltres els ulls, que era important plorar, així que vam proposar al nostre portador humà reposar aquesta lubricació mitjançant estratègies poc ortodoxes: donar sensació d’irritació. Automàticament, el portador, o sigui l’humà, es va aixecar i es va dirigir al lavabo on guardava una caixa plena de llàgrimes naturals. De disposar a posar unes gotes en nosaltres, els seus ulls, inclinant el cap cap amunt, moment en el qual va contemplar a una enorme aranya que teixia la seva fina xarxa al sostre. Què està teixint? Què es proposa? Fins on arribarà la seva xarxa?

Preguntes d’un humà, ens vam dir. Nosaltres que tant veiem i tant silenciem per no tenir llenguatge oral …

Ja de tornada, fixem novament el visat a la pantalla. Mentre, l’humà  cuinanva una imatge.
Tres monjos, en actitud de respecte i pregària, alçaven les seves pregàries al Memorial World Trade Center.

Atònits, nosaltres els seus ulls, plorem per primera vegada sense artificis ….