Vivencias
- octubre 11th, 2014
- Publicar un comentario
Ningú coneix els seus límits fins que, per una circumstància o altra, es veu transitant per territoris totalment desconeguts. La translació de la zona personal de confort cap a aquest món nou es produeix sense més, sense ser-ne conscients. I no obstant això succeeix.
Un dia, farà més o menys sis mesos, em van diagnosticar càncer. He de confessar la sorpresa en mantenir una serenitat oblidada. No puc dir que ho esperés, ni considerar la situació com una putada del destí, no. Sense saber com, de la meva boca van sortir paraules que van construir una frase: «d’aquesta em surto, tinc moltes coses encara per fer …»
Així el temps, aquest temps desconegut, va anar transcorrent, no sense cansament, no sense dolor, tot i així sense cap mena de dubte.
Vivim moments històrics en els que la incertesa personal i social és moneda de canvi. Em resulta curiosa la facilitat amb la que he descobert la importància de la veritat, del que és autèntic, tota aquesta gent que m’ha acompanyat amb amor i tendresa , al marge d’aquelles més properes que des del primer instant he tingut al meu costat.
Així, Maria, Gemma, Sara, infermeres de guant blanc i mascareta 3M, han estat àngels custodis de les meves venes. Les doctores Anna i Meritxell, una mica perplexes per la meva «d’aquesta em surto», han estat, són, testimonis científics del meu transcórrer per aquesta experiència. Carme i les seves companyes de recepció, suposen un grau d’excel•lència pel seu tracte amable amb totes aquelles persones que circulen o hem recalat, per una circumstància o altra, a l’Hospital Sant Bernabé de Berga.
Rodri i Natalia, artífexs de Serfran, empresa dedicada a serveis entre els quals figuren el transport. El seu taxi, puntual cada 21 dies i per períodes de tres en cada cicle, m’han traslladat des del domicili a l’Hospital i viceversa. La seva companyia i conversa ha resultat un bàlsam en cada viatge. Tant ells com els seus empleats, magnífics.
Gràcies, ja sempre formareu part de mi.
L’important no és quant temps, si no el que ens és donat i la capacitat que cadascú té per viure’l plenament.
________________________________________________
Nadie conoce sus límites hasta que, por una circunstancia u otra, se ve transitando por territorios totalmente desconocidos. La traslación de la zona personal de confort hacia ese mundo nuevo se produce sin más, sin ser conscientes de ello. Y sin embargo sucede.
Un día, hará más o menos seis meses, me diagnosticaron cáncer. He de confesar la sorpresa al mantener una serenidad olvidada. No puedo decir que lo esperara, ni consideré la situación como una putada del destino, no. Sin saber cómo, de mi boca salieron palabras que construyeron una frase: “de esta me salgo, tengo muchas cosas aún por hacer…” Leer más